L’huracà Tiets i el Dromori

S'acostava el nadal i el petit Gintònic estava nerviós. Al poble eren pocs nens i es coneixien tots, i en aquesta època alguns marxaven a passar el nadal a casa dels familiars dels pobles veïns o lluny, a la ciutat. D’altres s’havien posat malalts i no els deixaven sortir si no era per anar a l’escola i en aquells dies d’escola, poca. Qui més qui menys, tots es posaven nerviosos i contents quan arribava el final d'any. I és que de motius no els en faltava: per la neu que decorava el paisatge (amb ella es podien fer figures i ninots divertits i espectaculars, amb l’únic límit marcat per la imaginació i l’habilitat de cadascú per remenar-la), pels mitjons grossos amb motius nadalencs que abrigaven la xemeneia i per les boles brillants i les llumetes de colors que trencaven el blanc i gris hivernal i animaven l'avet col·locat al menjador. Bé, i perquè passava el Pare Noel i deixava regals per tota la família. Ah, i per les reunions familiars i els tiberis abundants (sempre calia menjar tant), que no hi podien faltar. Però, per si no n'hi havia prou amb tot allò, pel Gintònic el nadal suposava una cosa més; l’arribada dels tiets, i sobretot, encara amb més il·lusió, esperava ansiós veure al Dromori, el seu majordom.

Els tiets eren el Tramutí, germà de la mare, i la seva dona Rúcula. Eren empresaris de molt èxit, i per tant molt rics. Els anava molt bé, vaja. Eren molt més grossos que qualsevol persona que el Gintònic hagués vist al llarg de la seva vida i, segurament aquell aspecte imponent els havia ajudat a aixafar, literalment, empreses de la competència. Per casa corria una teoria al respecte que deia que golafres com eren, tastaven un trosset de cada ciutat, poble i barri que visitaven en els seus viatges de negocis. Una teoria poc estesa però que ningú, de moment, s'havia atrevit a discutir (almenys el pare l’havia avalat sempre, i la mare era millor que no n'estigués al corrent).

A part de l'aspecte físic (el Gintònic s'hi fixava molt i passava divertides estones a comparar-los amb objectes o animals de casa), els tiets eren molt escandalosos i les seves visites no passaven desapercebudes. D'entrada, tenien la costum d'anar a tot arreu amb cotxes d'alta gamma i gran cilindrada, brillants i sorollosos, que ressonaven per tota la vall com una tronada d'estiu, però que en realitat no eren gens pràctics per circular per aquells camins. El vehicle tot just s'havia aturat que s'obrien les portes i en sortien els tiets de tal manera que només es veia passar una ventada forta i perfumada, carregada d’una olor intensa barreja del perfum de la tieta (semblava més aviat que s’hi banyava, en comptes de posar-se’n unes gotes) i dels cigars del tiet, que devien ser molt bons, segur, però la fortor que deixaven anar al seu pas no deixava de ser una tortura pels nassos de muntanya acostumats, com a molt, als fems del bestiar (resultaven glòria al costat d’allò).  Entre els dos haurien pogut tombar l'ós més gros de la vall. El Gintònic, prudent, deixava una bona distància i observava passar aquell huracà protegit en una cantonada del porxo. Més tard entraria a saludar-los, però primer havia de veure el que ell més desitjava i esperava, ansiós, des de feia un any. Algú havia de descarregar la muntanya de regals que portaven els tiets, i d'això se n'encarregava d'una manera molt especial, el Dromori.

El Dromori era estranger i no parlava català, tot i que l’entenia una mica. Era alt, esvelt, fort i àgil. Tenia una llarga barba negra i uns ulls petits que s’amagaven sota unes celles atapeïdes. Anava sempre ben vestit amb un uniforme blau marí amb rivets daurats i una gorra que el feia semblar més un capità de la marina que un majordom. Sempre anava amb els tiets, a tot arreu. Allà on eren ells, el Dromori hi era ben a prop, com la seva ombra. Els feia de xofer, els recollia luxosos vestits als millors sastres, preparava les arribades i sortides als hotels, els portava als millors restaurants i els desplaçava amb puntualitat britànica a les reunions allà on fos que dictava l’agenda.

Però el que més impressionava al Gintònic era la manera que tenia el Dromori de fer tot allò. Tenia una manera especial de moure’s: serpentejava en el més mínim moviment que feia, ja fos un gest amb el braç per obrir la porta del cotxe, com ajudar la tieta a pujar les velles escales d’algun vell hotel italià, o agafar-li el telèfon al tiet quan penjava de parlar amb algun inversos. Però sobretot, el que més impressionava al Gintònic era com descarregava els regals del portaequipatges, els duia al menjador i els disposava formant alguna figura espectacular. No havia vist mai remenar tants paquets amb tanta facilitat i tanta gràcia (s'ha de dir que els tiets eren molt generosos amb la família i portaven molts i molts regals). Els feia anar de dins a fora, d'esquerra a dreta, de dalt a baix, els apilava de gran a petit, o de petit a gran en una de les mans mentre amb l'altra en seguia traient. Els feia girar a l'aire i alguns arribaven molt amunt. I mai en queia cap a terra. Tenia una habilitat espectacular remenant-los, i ni els millors malabaristes de circ hi haurien tingut res a pelar si hi competien. Llavors tancava el portaequipatges amb un cop de cul, o amb la punta d'un dels peus, elegantment calçats amb uns botins negres i brillants i, fent l'ullet en un gest de complicitat al Gintònic que l'observava bocabadat, es dirigia cap a la casa amb un ritme divertit fent passos de ball.

A l’interior, els tiets corrien amunt i avall comentant els últims negocis tancats, o com estaven creixent les ciutats industrials a Àsia (sí, visitaven i coneixien tot Àsia) mentre el pare i la mare se’ls miraven, des de la protecció que oferia la porta de la cuina (coneixent-los, era molt millor no estar enmig de la trajectòries que traçaven mentre xerraven a un ritme frenètic, no fos cas que algú prengués mal). Era impossible seguir-los el ritme de la conversa, i acabaven parlant ells dos sols durant tota la visita. Tan sols la mare deixava anar algun “ah mira”, o “caram!” més aviat per quedar bé. De tant en tant, la tieta deixava anar alguna pessigada afectuosa a la galta del Gintònic (impossible d’esquivar), que li deixava ben vermella i calenta.

Els tiets eren tot un espectacle. Però el més interessant passava al voltant de l’arbre de nadal, on el Dromori es disposava a descarregar tots els regals d’una forma nova i original, perquè cada any la canviava i sorprenia. Un espectacle privat pel Gintònic, ja que els pares havien d’estar pels tiets, i els tiets només estaven per ells mateixos.

Quan acabava de deixar els regals (aquesta vegada reproduïen, amb molta fidelitat i tot luxe de detalls, la Catedral de Sant Basili de Moscou), el Dromori sempre finalitzava l’actuació amb algun petit regal pel Gintònic que treia de la solapa de l’uniforme. Solia ser alguna figura petita feta a mà per ell mateix, de paper o de fusta, que s’afegia a la col·lecció any rere any. Un animaló, un vagó de tren, o algun objecte no massa difícil d’identificar que tenia una certa retirada a un dels tiets. Pel Gintònic era com si el mateix Pare Noel hagués vingut en persona. En acabar, se’n tornava al cotxe (amb el consentiment dels tiets) i esperava, acompanyat del Gintònic (a la mare ja li semblava bé. S’ho passava millor amb el majordom que a casa esquivant als tiets), fins l’hora de marxar.

Al cap de poc els tiets sortien amb la mateixa velocitat de cicló tropical enrabiat amb la que havien entrat, el Dromori els rebia al cotxe amb un sol gest i marxaven, deixant al Gintònic acomiadant-se des de l’escala al costat dels pares, fins l’any següent.

Les visites dels tiets eren cada any més curtes i intenses. No semblava que els anys els pesessin sinó tot al contrari, semblaven estar més en forma com més vells es feien. Això suposava menys temps pel Gintònic per estar i gaudir amb el Dromori, però per curta que fos la visita, ell ja quedava encantat i ansiós de que arribés el nadal següent.

I el nadal següent va arribar. Tot era a punt per rebre al Dromori (és a dir als tiets acompanyats d’ell, ja m’enteneu) i el Gintònic, que aquell any havia fet una forta estirada i semblava que el bigoti ja amenaçava en treure el cap, estava preparat per veure l’espectacle. Aquest cop li havia preparat un petit regal amb molta il·lusió. Era una petita talla de fusta on s’hi identificava una muntanyeta de regals on, al capdamunt, el Dromori (representat amb tanta fidelitat com havia sigut possible en algú totalment inexpert en les arts de l’escultura en miniatura) feia alguna de les acrobàcies amb que sempre es lluïa.

Passaven tres minuts de les dotze del migdia quan es va començar a sentir, del fons de la vall, el soroll característic que anunciava l’arribada dels tiets. Això era tres minuts tard, pensava el Gintònic que coneixia bé la puntualitat del Dromori fins i tot quan no es tractava de cap viatge de negocis. A l’arribar el cotxe, tots tres esperaven amb la porta de la casa oberta i protegits al porxo per rebre als tiets, que van sortir del vehicle a tota velocitat (cada any que passava eren més i més ràpids) i van entrar a la casa deixant aquell rastre de perfum i cigars. Els pares van entrar de seguida darrera d’ells per rebre’ls i saludar-los. El Gintònic esperava il·lusionat, ja havia arribat el moment, però quan es va obrir la porta del conductor en va sortir un disgust: Un home vell i arrugat, mig geperut i lent com una tortuga coixa va sortir del cotxe amb dificultats. Quina decepció! Va córrer a ajudar-lo al veure que de poc que no queia mentre es dirigia cap al portaequipatges. Aquell home feia patir. Se’l veia fràgil i poca traça. La cosa no va millorar quan va intentar, amb moltes dificultats, descarregar els regals per entrar-los a casa. Aquest cop hi havia menys regals, i el Gintònic va pensar que els tiets havien estat molt compassius amb el nou majordom, que casi no podia ni arrossegar-los i els va haver d’entrar en més d’un viatge. I per això va caldre una bona estona.

 El Gintònic estava trist. Cada any esperava aquell moment amb molta emoció, i ara es veia desanimat. Pensava en el Dromori i on deuria ser. Va pensar que quan hagués acabat d’ajudar a aquell vell majordom, entraria i els ho preguntaria als tiets. Però en el precís instant en que es disposava a tancar-li la porta al xofer, que no s’aguantava de peu i esbufegava de cansat que estava, va tenir el temps just de sentir com s’obria la porta de casa, en sortia un vendaval, va obrir la porta del cotxe en un acte reflex, i quan se’n va adonar el cotxe ja desapareixia pel camí direcció als negocis altre cop (aquell vell majordom es transformava al volant). Eren ben bé com un huracà, pensava.

El Gintònic estava realment enfonsat. Ni Dromori, ni espectacle i sense poder preguntar als tiets on era i per què aquell cop no havia vingut, ni si vindria l’any següent. Moltes preguntes que quedarien sense resposta.

Començava a ser fosc i aquell hivern era especialment fred. La mare el va cridar des de la cuina, on encara s’hi podia seguir el rastre dels tiets amb el nas, i allà li va donar una postal. “Mira, ens l’ha deixat la Tieta per tu. Anima’t, t’agradarà.” El Gintònic va pensar que poca cosa l’animaria. Va agafar la postal i se la va mirar. Era una fotografia on es veia el Dromori abraçat a un home ben gros, amb una barba com la seva però blanca, igual que el cabell, un nas i uns pòmuls ben vermells i  unes ulleres rodones i petites. La veritat és que recordava a algú... Tots dos reien i semblaven molt feliços. Al darrere de la fotografia només hi havia un petit text, escrit a mà, que deia “Dromori & Pöpa” i una mica més avall “Gràcies, Gintònic. Bon nadal”.